Aplicació: Més rellotges

Aquesta lliçó tornar a explorar com descompondre un determinat nombre de segons en hores, minuts i segons, i com incrementar d'un segon l'hora d'un rellotge. En ambdós casos, s'utilitzen accions amb paràmetres per referència.

A partir d'aquests exemples, aquesta lliçó també desenvolupa una exposició sobre les diferents direccions dels paràmetres (d'entrada, de sortida o d'entrada-i-sortida) i els relaciona amb els passos per valor i per referència.

Descomposició horària

Considereu el problema següent: Donada una quantitat (positiva) de segons n, es vol saber quantes hores, minuts i segons representa. Per exemple, si n val 3661, cal dir que en 3661 segons hi ha una hora, un minut i un segon. També, si n val 76234, cal dir que en 76234 segons hi ha 21 hores, 10 minuts i 34 segons.

Aquest problema ja l'havíem tractat però ara l'enfoquem des del punt de vista dels subprogrames.

Per tal d'abstreure la tasca de trobar quantes hores, minuts i segons representa un determinat nombre de segons, utilitzarem un subprograma. En aquest subprograma li haurem de proporcionar el nombre total de segons. Com a resultat, aquest subprograma ens calcularà el nombre d'hores, minuts i segons corresponents.

Aquesta feina sembla ideal per a ser codificada en una funció però, malauradament, les funcions de C++ només poden retornar un únic valor, i no tres com ens cal aquí. Per tant, recorrerem a una acció. Aquesta acció tindrà la capçalera següent:

void descomposicio_horaria(int n, int& h, int &m, int& s)

La seva especificació és que, donat un nombre de segons positius n, aquesta acció desa en h, m i s el nombre d'hores, minuts i segons que representa n (amb m i s entre 0 i 59).

El seu cos no és altra cosa que la reiteració del que ja havíem escrit quan vam començar a programar, aquest cop, encapsulat dins d'una acció:

void descomposicio_horaria(int n, int& h, int &m, int& s) {
    h = n/3600;          // Càlcul del nombre d'hores
    m = (n%3600)/60;     // Càlcul del nombre de minuts
    s = n%60;            // Càlcul del nombre de segons
}

Fixeu-vos que l'acció no realitza operacions d'entrada ni de sortida. La seva entrada conceptual n es transmet a través d'un paràmetre per valor. Les seves sortides conceptuals h, m i s es transmeten a través de tres paràmetres per referència.

El programa principal per provar aquesta acció sí que es podria encarregar de l'entrada-sortida:

int main() {
    // llegir entrada
    int n;
    cin >> n;

    // descompondre n en h, m i s
    int h, m, s;
    descomposicio_horaria(n, h, m, s);

    // escriure la sortida
    cout << h << ' ' << m << ' ' << s << endl;
}

Suma d'un segon

Considereu ara el problema següent: Donada un hora (amb el seu nombre d'hores, de minuts i de segons), es vol sumar un segon a aquesta hora. Així, donada l'hora 14 9 59, es voldria obtenir l'hora 14 10 0.

Aquest problema també l'havíem tractat però ara l'enfoquem de nou des del punt de vista dels subprogrames.

Per tal d'abstreure la tasca de sumar un segon, utilitzarem una acció. Aquesta acció rebrà tres paràmetres per referència que representen l'hora actual i els modificarà per tal que representin aquella hora un segon més tard. Aquesta acció tindrà doncs la capçalera següent:

void sumar_un_segon(int& h, int &m, int& s)

Com a precondició, aquesta acció pressuposa que els valors de h, m i s són legals (és a dir, amb m i s entre 0 i 59 i h entre 0 i 23).

El cos d'aquesta acció no és altra cosa que la reiteració del que ja havíem escrit quan vam començar a programar, aquest cop, encapsulat dins d'una acció:

void sumar_un_segon(int& h, int &m, int& s) {
    ++s;
    if (s == 60) {
        s = 0;
        ++m;
        if (m == 60) {
            m = 0;
            ++h;
            if (h == 24) {
                h = 0;
            }
        }
    }
}

De nou, fixeu-vos que l'acció no realitza operacions d'entrada ni de sortida. El pas de paràmetres permet intercanviar la informació necessària al fer la crida.

El programa principal per provar aquesta acció sí que es podria encarregar de l'entrada-sortida:

int main() {
    // lectura de l'hora
    int h, m, s;
    cin >> h >> m >> s;

    // increment d'un segon
    sumar_un_segon(h, m, s);

    // escriptura del resultat
    cout << h << ' ' << m << ' ' << s << endl;
}

Exercici

Als dos problemes anteriors hem escrit el resultat (una hora) sense cap tipus de format bonic. Definiu una acció per escriure una hora fent que els seus elements es separin amb ':' i que els minuts i segons sempre s'escriguin amb dos dígits exactament.

Una manera de fer-ho seria així:

void escriure_amb_dos_digits(int x) {
    if (x < 10) cout << 0;
    cout << x;
}

void escriure_hora(int h, int m, int s) {
    cout << h << ':';
    escriure_amb_dos_digits(m);
    cout << ':';
    escriure_amb_dos_digits(s);
}

Modes de pas de paràmetres: entrada, sortida i entrada-i-sortida

Tal com hem vist a la lliçó anterior, C++ ofereix dos modes per passar paràmetres:

• pas per valor
• pas per referència.

(Més endavant en veurem alguna variació menor.)

Per saber quan cal utilitzar l'un i l'altre és convenient pensar sobre el significat dels paràmetres i la direcció que tenen entre l'acció invocadora i l'acció invocada:

• Quan l'acció invocadora ha de passar certa informació a l'acció invocada, aquella informació té una direcció d'entrada.

• Quan l'acció invocada ha de passar certa informació a l'acció invocadora, aquella informació té una direcció de sortida.

• Un informació té una direcció d'entrada-i-sortida si té direcció d'entrada i direcció de sortida.

El diagrama següent resumeix aquestes direccions:

TODO:

<script type="text/coffeescript" src="direccions.coffee"></script>
<div id="div-direccions" style="height: 200px; ">
</div>

Analitzem la direcció dels paràmetres per les accions dels dos exemples anteriors:

1. A l'acció void descomposicio_horaria(int n, int& h, int &m, int& s), la informació n és una dada que cal transmetre a descomposicio_horaria perquè aquesta pugui funcionar. Per tant, n és un paràmetre d'entrada. En canvi, la informació h és una dada que descomposicio_horaria transmet com a resultat a la seva acció invocadora. Per tant, h és un paràmetre de sortida. Els paràmetres m i per s són anàlegs a h.

2. A l'acció void sumar_un_segon(int& h, int &m, int& s), les informacions en h, m i s s'han de transmetre tant cap a sumar_un_segon al entrar com de sumar_un_segon cap a la seva invocadora quan s'en surt. Per tant, h, m i s són paràmetres d'entrada-i-sortida.

Per saber com passar un paràmetre, és adient pensar primer de tot en la seva direcció: És aquest paràmetre d'entrada, de sortida o d'entrada-i-sortida? Si no ho sabem, no cal continuar: no tenim prou clar què ha de fer aquella acció... Un cop aclarit, cal decidir si passar-lo per valor o per referència:

• Si la direcció és d'entrada, té sentit passar-lo per valor. En canvi, no té sentit passar-lo per referència, ja que si l'acció el canvíes (intencionadament o no), el paràmetre real es veuria modificat i, per tant, també seria de sortida.

• Si la direcció és de sortida, no té sentit passar-lo per valor: La còpia del valor no es transmetria cap a l'acció invicadora. En canvi, el pas per referència permet obtenir el valor final al sortir de l'acció.

• Si la direcció és d'entrada-i-sortida, no té sentit passar-lo per valor perquè ja no tenia sentit si era de sortida. En canvi, el pas per referència permet enviar el valor de l'entrada cap a l'acció invocada i obtenir-ne el valor final al sortir de l'acció cap a l'acció invocadora.

Fixeu-vos que una funció pot tenir diferents paràmetres i cada paràmetre pot tenir direccions diferents dels demés. En tot cas, la taula següent resumeix com establir el mode de pas segons la direcció del paràmetre:

direcció	mode
entrada	per valor
sortida	per referència
entrada-i-sortida	per referència

Observeu que, només mirant la capçalera, no es pot reconèixer si un paràmetre passat per referència és de sortida o d'entrada-i-sortida. Convé doncs explicitar-ho en la documentació i/o la especificació de la funció.

Finalment, noteu que els paràmetres reals que es corresponen a paràmetres d'entrada han d'estar correctament inicialitzats. En canvi, per a paràmetres de sortida, no cal que els paràmetres reals estiguin inicialitzats. Aquests dos fets queden clar al primer main més amunt. Evidentment, si els paràmetres són d'entrada-i-sortida, sí que cal que estiguin inicialitzats perquè, en particular, són d'entrada.

Lliçons.jutge.org
Jordi Petit, Salvador Roura
© Universitat Politècnica de Catalunya, 2024