Vectors: vector

Introducció

Un vector (també anomenat array o, en alguns llenguatges de programació, taula o lista) és un contenidor d’$n$ elements del mateix tipus, on cada element s’identifica amb un índex de $0$ a $n - 1$. El valor $n$ és la mida del vector. Es pot utililitzar un vector com a un contenidor de moltes dades que es manipulen com un tot, o bé accedint individualment als seus elements. L’accés als elements individuals es fa a través d’un índex que especifica la posició desitjada i és molt eficient.

Il·lustració

🚧 Falta fer 🚧

Aplicacions

Els vectors són l’estructura de dades més bàsica que existeix i el seu ús és ubicu. Gràcies als vectors, els programes poden enmagatzemar un gran nombre de dades sense tenir una variable individual per a cada dada. Gràcies als bucles, aquestes dades enmagatzemades en vectors es poden tractar sistemàticament per solucionar molts tipus de problemes eficientment.

El tipus vector: operacions bàsiques

La llibreria estàndard de C++ proporciona vectors d’elements de tipus T amb el tipus vector<T>. Per usar-los, cal fer un #include <vector> i un using namespace std; al principi del programa.

Les operacions principals dels vectors són:

A continuació, detallem la sintàxi i semàntica d’aquestes operacions bàsiques. En altres seccions donem operacions menys freqüents.

Crear de vectors

La manera més precisa de crear un vector v és precisant el tipus dels seus elements entre claus angulars (<>) i indicant el nombre de posicions requerides i un valor inicial per a totes les posicions. Aquesta és la sintàxi:

vector<double> v(n, x);   // crea un vector de n elements reals, tots amb valor x

És necessari que n sigui un valor positiu o zero i que x sigui del mateix tipus que els elements del vector.

Aquest segon paràmetre x es pot ometre i llavors val el valor equivalent al “zero” del tipus dels elements del vector:

vector<double> v(n);   // crea un vector de n elements reals, tots amb valor 0.0

L’exemple següent mostra com declarar vectors amb 10 posicions de diferents tipus i quin és el seu “zero”:

vector<bool>   v1(10);        // vector de 10 booleans, tots amb valor false
vector<int>    v2(10);        // vector de 10 enters,   tots amb valor 0
vector<double> v3(10);        // vector de 10 reals,    tots amb valor 0.0
vector<string> v4(10);        // vector de 10 textos,   tots amb valor ""

La mida d’en vector també es pot ometre, i llavors val zero. Per tant,

vector<double> v;

crea un vector de reals buit.

Addicionalment, és molt útil inicialitzar les posicions individuals d’un vector enumerant entre claus els seus valors:

vector<double> v = {2.3, 5.5, 1.2, 5.5, 7.6, 2.3, -12.25, 99.9};

Recórrer un vector

Recórrer els elements d’un vector d’un en un des de la primera posició fins a la darrera és una operació molt habitual. Aquest recorregut es pot escriure senzillament utilitzant un bucle for especial. Per exemple, el següent fragment recórre tots els elements d’un vector per escriure’ls un rera l’altre:

vector<double> v = {2.3, 5.5, 1.2, 5.5, 7.6, 2.3, -12.25, 99.9};
for (double x : v) cout << x << endl;

La construcció for (double x : v) cout << x; es pot llegir com a “per a cada real x en v, escriu x“.

En el cas que es vulguin recórrer els elements d’un vector per modificar-lo, cal utilitzar una referència als elements enlloc d’una còpia. Observeu aquest fragment:

vector<int> v = {1, 3, 2};
for (int x : v) x * = 2;
for (int x : v) cout << x << endl;

La seva execució escriurà 1 3 2, perquè aquests són els valors originals del vector, que no han estat doblats, perquè el que s’ha doblat és la seva còpia. En canvi, amb

vector<int> v = {1, 3, 2};
for (int& x : v) x * = 2;               // 👁
for (int x : v) cout << x << endl;

s’escriurà 2 6 4, perquè ara sí que s’hauràn doblat els propis elements del vector ja que es recorren a través d’una referència, fixeu-vos en el simbol d’et (&).

Obtenir la mida d’un vector

Donat un vector v, es pot obtenir la seva vida escrivint v.size(), que retorna un nombre enter positiu o zero.

Accedir als elements d’un vector

Per accedir a elements individuals d’un vector v s’utilitza l’operador d’indexació (amb els claudàtors, []) tot donant un enter que indiqui la posició volguda. El primer element del vector v és v[0]; el segon element, v[1]; l’element i-èsim és v[i]. El darrer element és v[v.size() - 1].

El següent fragment de codi mostra com recórrer totes les posicions d’un vector de reals:

vector<double> v = {2.3, 5.5, 1.2, 5.5, 7.6, 2.3, -12.25, 99.9};
for (int i = 0; i < int(v.size()); ++i) cout << v[i] << endl;

Segurament, en aquests cas hauria estat millor fer un for (int x : v) cout << x << endl;. Però si es volguéssin escriure del revés, llavors ja sí que seria un necessari un bucle for habitual que iteri sobre els valors de gran a petit:

for (int i = v.size() - 1; i >= 0; --i) cout << v[i] << endl;

Per cert, aquest fragment mostra que es pot accedir directament a qualsevol element d’un vector (donada la seva posició). Aquesta propietat rep el nom d’accés directe i els ordinadors la realitzen molt eficientment.

Afegir o treure elements pel final del vector

Una operació habitual és afegir un element x al final d’un vector v, incrementant doncs d’una unitat la seva mida. Això es pot fer escrivint v.push_back(x).

Per exemple, el codi següent llegeix una seqüència d’enters i els escriu del revés. Per a fer-ho, comença creant un vector buit al qual va afegint al seu final cada element llegit amb un push_back(). Després s’escriuen els seus elements en ordre invers.

vector<int> v;

// llegeix les dades i les va deixant al final de v
int x;
while (cin >> x) v.push_back(x);

// escriu els elements de v en ordre invers
for (int i = v.size() - 1; i >= 0; --i) cout << v[i] << endl;

De forma anàloga, és corrent eliminar la darrera posició d’un vector. Això es fa amb l’operació v.pop_back();. Evidentment, és un error de programació eliminar la darrera posició d’un vector buit.

Les operacions push_back() i pop_back() són eficients la majoria de les vegades però, infreqüentment, poden ser lentes. Si se’n fan moltes, el seu cost total acaba sent eficient. Es diu que el seu cost amortitzat és constant. Ho expliquem més endavant, en una secció avançada.

Important: Accessos fora del vector

El següent programa no és correcte.

int n;
cin >> n;
vector<int> v(n);
for (int i = 0; i <= n; ++i) {
    cin >> v[i];
}

Si no es va amb compte és molt fàcil cometre errors com l’anterior. Els errors més comuns són accedir a la posició n d’un vector de mida n (els únics accesos vàlids són v[0], …, v[n - 1]) o accedir a la posició 0 d’un vector buit.

A diferència d’altres llenguatges de programació, accedir a una posició errònea del vector no té per què provocar un error durant l’execució. Això fa que en C++ cometre aquests errors siguin més perillosos: poden ser molt difícils de trobar, i el programa pot continuar executant-se amb valors erronis.

Important: Còpies de vectors i pas de paràmetres

Fer una assignació entre vectors crea una còpia del vector i, per tant, de tots els elements que conté.

vector<int> v1(n);
vector<int> v2 = v1;        // copia tots els elements de v1 en v2
                            // v1 i v2 son iguals, però són entitats diferents

Aquesta operació de còpia es lenta (temps lineal amb la mida del vector), perquè és necessari reservar memòria i copiar tots els elements. Si ens importa la velocitat dels programes, és important evitar fer còpies innecessàries de vectors.

L’exemple més comú de còpia innecessària és passar un vector a una acció per valor. Per exemple, al següent fragment, quan el programa principal crida a l’acció escriu, com que el pas de paràmetres és per còpia, cal copiar tots els elements de v en vec:

void escriu(vector<int> v) {
    for (int x : v) cout << x << v;
}

int main() {
    ...
    vector<int> vec(n);
    ...
    escriu(vec);
}

El remei en aquesta inneficiència és triar passar el vector per referència, enlloc de triar passar-lo per valor. Quan es passa una variable per valor, aqeusta no es copia, sinó que només es passa un punter de la seva posició a la memòria, cosa que es pot fer molt eficientment.

Per tant, aquesta nova capçalera (fixeu-vos en el et &) fa que el programa s’estalvii tota la còpia del vector:

void escriu(vector<int>& v) { ... }             // 👁

Però aquesta solució encara no és perfecta… En efecte, sabem que si passem una variable per referència en una acció, aquesta acció ens pot canviar el seu valor. Però no volem pas canviar el valor d’un vector pel fet d’escriure’l! Per això, a la capçalera indicarem que la referència al vector és constant (amb la paraula clau const):

void escriu(const vector<int>& v) { ... }             // 👁

Això evita que l’acció escriu modifiqui v (provar-ho implicaria un error de compilació). No només és més segura, ara el seu propòsit també és més clar.

El pas per referència constant és doncs una alternativa al pas per valor que evita la còpia del paràmetre real al paràmetre formal. Sempre que volem passar dades potencialment llargues (com ara vectors) a un procediment que no les ha de modificar, és important passar-les per referència constant i no per còpia. [Per a dades “petites”, com ara enters, reals, booleans i caràcters, el pas per valor és adequat.]

Avançat: gestió de memòria

Els elements d’un vector es troben en un espai contigu de memòria. Si el vector creix de mida és necessari ampliar l’espai reservat, i si això no és possible el tipus vector s’encarrega de reservar un nou tros de memòria i copiar-hi totes les dades. Això és podria ser ineficient i, a més, invalida tots els iteradors. Per a evitar haver de fer això sovint, els vectors no reserven un espai de memòria exactament igual al seu size(), sinó una mida més gran anomenada capacitat o capacity(). La crida v.reserve(n) fa que la capacitat del vector v sigui n o més.

Si el vector creix, però no excedeix la seva capacity(), aleshores no fa falta moure elements. Si s’excedeix la capacity() aleshores si és necessari moure’ls, però per a evitar que això torni a passar aviat, el vector reserva generalment el doble de la memòria necessària. Degut a això, fer n operacions push_back() sobre un vector buit, que en el pitjor dels casos causa $1 + 2 + 3 + … + n$ moviments de dades (ordre quadràtic) només causa $1 + 2 + 4 + 8 + … + n ≈ 2n$ moviments de dades (ordre linial).

Esborrar elements d’un vector no redueix la capacitat. Si de debó volem reduir la capacitat hem de crear un nou vector i moure els elements o cridar a v.shink_to_fit().

Avançat: swap i move

El procediment swap(a, b)intercanvia les dades de dues variables eficientment. Per exemple, si a i b són vectors, swap(a, b) no copia els elements del vector d’un lloc a un altre, sinó que intercanvia les poques dades del vector en si (posició de memòria on estan les dades, mida i capacitat). Això és molt més ràpid i eficient que fer un intercanvi fent còpies (c = a; a = b; b = c;).

Si volem moure el contingut de b a a però sabem que a continuació esborrarem b, fer swap(a, b) és molt més eficient que a = b: després del swap la variable b té el contingut de a, que havia d’esborrar-se igualment. En C++11, on es distingeix entre copiar i moure una variable, també es pot escriure a = move(b); per a moure el contingut de b a a eficientment. En alguns casos, com ara quan un procediment retorna valors o quan es creen valors temporals, els valors es mouen automàticament, sense fer falta dir-ho.

Avançat: Canviar la mida del vector

Ja hem vist que podem canviar la mida d’un vector d’una unitat més o menys pel seu final amb push_back() i pop_back(). Per completesa, esmentem que per a canviar totalment la mida d’un vector v podem escriure v.resize(n), on n és la nova mida:

A més, si fem v.resize(n, x) els nous elements afegits seran x en lloc de 0.

Aquests exemples ho deixen clar:

vector<int> v;              // vector buit
v.resize(10);               // afegeix 10 enters amb valor 0
v.resize(5);                // esborra els darrers 5 elements
v.resize(10, 1);            // afegeix 5 enters amb valor 1
for (int x : v) cout << x;  // escriu 0000011111

Vectors de vectors

El tipus vector és sempre 1-dimensionals. Per a tenir vectors 2-dimensionals (també anomenats matrius o taules) hem de crear vectors de vectors.

vector<vector<int>> a(3);      // vector de 3 vectors buits (mida 3x0).
vector<int> b(5);              // vector de 5 zeros.
vector<vector<int>> c(10, b);  // vector de 10 vectors amb 5 zeros (mida 10x5).
vector<vector<int>> d(10, vector<int>(5));  // el mateix que c.

Tipus relacionats

Hi ha altres estructures de dades semblants als vectors en C++, amb subtils diferències entre elles:

int v1[10];               // array estàtic de C
int* v2 = new int[10];    // array dinàmic
vector<int> v3(10);       // vector de C++
array<int,10> v4;         // vector estàtic de C++

De totes elles, la més flexible i popular és el vector. Uns dels principals avantatges del vector és que manté la semàntica de la còpia i que pot canviar fàcilment de mida després d’haver-se creat. Si no teniu cap raó molt important per no fer-ho, us recomanem que senzillament utilitzeu vectors.


Fòrum







Lliçons.jutge.org
Omer Giménez, Jordi Petit, Salvador Roura
Universitat Politècnica de Catalunya, 2019

Prohibit copiar. Tots els drets reservats.
No copy allowed. All rights reserved.