Funcions

Aquesta lliçó presenta com definir funcions pròpies. Una funció és un subprograma que, a partir de diverses entrades, en calcula un resultat. Ens podem imaginar una funció com una màquina que transforma entrades en sortides. Al contrari dels programes, les funcions habitualment no interaccionen directament amb l’usuari llegint les dades del canal d’entrada i/o escrivint els resultats corresponents pel canal de sortida.

Les funcions són un mecanisme fonamental per descompondre un programa en diferents subprogrames i, per tant, per solucionar un problema complex utilitzant solucions a problemes més senzills. Les funcions permeten escriure programes més llegibles i estructurats, i més fàcils de corregir i millorar. I, encara que en aquest curs bàsic no ho veurem, les funcions proporcionen també una manera de compartir codi entre diferents projectes.

Funció per al màxim de dos enters

Considerem que volem escriure una funció pròpia per calcular el màxim de dos enters. Sí… aquesta funció ja existeix com la funció predefinida max, però ens anirà veure com està feta.

Primer comencem amb la capçalera de la funció, que també s’anomena declaració o interfície:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    ...

Aquesta capçalera informa de les característiques següents:

És un bon costum escriure quin és el propòsit de cada funció en una nota anomenada especificació. En Python, això es fa amb una docstring, que és un text situat darrera la capçalera. Com que sovint aquestes especificacions són llargues i ocupen més d’una línia, s’escriu entre tres cometes dobles:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    """Calcula el màxim de dos enters."""
    ...

A continuació, es dóna el cos de la funció:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    """Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        m = a 
    else:
        m = b
    return m

Fixeu-vos com el cos d’aquesta funció és molt semblant al d’un programa que calcula el màxim de dos enters i deixa el resultat en m però, en lloc d’escriure després el valor de m amb un print, la funció retorna aquest valor amb un return.

El return indica que la funció ha acabat la seva feina i que lliura com a resultat l’expressió que té a la seva dreta. En aquest cas, la funció maxim2 senzillament retorna el valor de m.

De fet, podem simplificar el cos una mica estalviant-nos la variable m amb dos return, un per a cada branca del condicional:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    """Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        return a 
    else:
        return b

Fins i tot podem eliminar l’else perquè, en trobar un return, la funció acaba la seva feina i lliura el resultat immediatament, sense continuar executant la resta de codi que tingui a continuació:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    """Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        return a 
    return b

Per utilitzar una funció des d’una part del programa cal invocar-la de la mteixa manera que hem fet amb les funcions predefinides. Aquest programa complet pot servir per provar la funció maxim2:

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
    """Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        return a 
    else:
        return b

print(maxim2(34, 67))

Funció per al màxim de tres enters

Ara volem fer una funció que, donats tres enters, diguem-ne a, b i c, en retorni el més gran. La seva capçalera i especificació podria ser

def maxim3(a: int, b: int, c: int) -> int:
    """Calcula el màxim de tres enters."""

Per implementar el cos d’aquesta funció hi ha, bàsicament, dues solucions:

  1. La primera consisteix a fer una anàlisi per casos fent servir condicionals, i té moltes variacions possibles. Aquesta n’és una de prou clara:

     def maxim3(a: int, b: int, c: int) -> int:
         """Calcula el màxim de tres enters."""
    
         if a >= b and a >= c:
             return a
         elif b >= a and b >= c:
             return b
         else:
             return c
    
  2. La segona, més astuta, consisteix a aprofitar que ja tenim escrita una funció maxim2 i que, per tant, la podem usar! Aquesta seria una manera de fer-ho:

     def maxim3(a: int, b: int, c: int) -> int:
         """Calcula el màxim de tres enters."""
    
         return maxim2(maxim2(a, b), c)
    

    Com aquest codi demostra, una funció pot invocar una altra funció. No només això, la pot invocar dues o més vegades, i amb paràmetres diferents. Altrament dit, els subprogrames poden usar lliurement altres subprogrames.

Malgrat que la primera solució no és excessivament complicada, la segona és encara més senzilla i, per tant, preferible. Dissenyar funcions que resolen tasques cada cop més complexes aprofitant funcions més simples és una excel·lent pràctica de disseny.

Per referència, aquest és el programa complet que llegeix tres enters i n’escriu el màxim utilitzant la funció maxim3() que, alhora, utilitza la funció maxim2():

from yogi import read

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
"""Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        return a 
    else:
        return b


def maxim3(a: int, b: int, c: int) -> int:
    """Calcula el màxim de tres enters."""

    return maxim2(maxim2(a, b), c)

# programa principal
x = read(int)
y = read(int)
z = read(int)
print(maxim3(x, y, z))

En Python, l’ordre de definició de les funcions no és rellevant, però el programa principal ha d’anar al final.

Paràmetres formals i paràmetres reals

Ja heu vist que quan s’escriu la capçalera d’una funció, s’enumeren els seus paràmetres, tot donant el seu nom i el seu tipus. Aquests paràmetres es diuen paràmetres formals i serveixen per anomanar les dades d’entrada a la funció. També m’agrada pensar que “donen forma” a la funció. Per exemple, a la funció següent,

def maxim2(a: int, b: int) -> int: ...

a i b són paràmetres els seus formals. El cos de la funció utilitzarà a i b per referir-se als valors sobre els quals ha de treballar quan se la invoqui.

Justament, quan s’invoca a una funció, cal passar els valors necessaris que rebran els paràmetres formals. Aquests paràmetres que s’utilitzen al invocar una funció es diuen paràmetres reals (o arguments). M’és útil pensar que els paràmetres reals són els valors sobre els quals la funció “realment” ha de treballar.

Per exemple, en l’expressió (maxim2(10, x) + maxim2(x, x + y)) / 2 hi ha dues invocacions a maxim2. A la primera, els paràmetres reals són 10 i x; a la segona els paràmetres reals són x i x + y. De fet, els paràmetres reals són el resultat d’aquestes expresions, ja que els paràmetres reals són valors.

Al invocar una funció, el valor dels paràmetres reals es transmeten als paràmetres formals:

Fixeu-vos que els paràmetres formals són expressions que produeixen un valor (10 o x o x + y). En canvi, els paràmetres formals són noms de variables amb llur tipus.

Les variables dels paràmetres formals reben els valors dels paràmetres reals corresponents quan la funció comença, igual que si se’ls fés una assignació. De fet, Python fa una assignació per cada paràmetre.

Els paràmetres formals i les variables són locals a les funcions

Considereu el programa següent, que és una variació d’algun dels anteriors:

from yogi import read

def maxim2(a: int, b: int) -> int:
"""Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        m = a 
    else:
        m = b
    return m


def maxim3(a: int, b: int, c: int) -> int:
    """Calcula el màxim de tres enters."""

    m = maxim2(maxim2(a, b), c)
    return m

# programa principal
a = read(int)
b = read(int)
c = read(int)
print(maxim3(a, b, c))

En aquest programa hi ha dues variables m, una dins de la funció maxim2() i una altra dins de la funció maxim3(). Malgrat que aquestes dues variables tenen el mateix nom, són dues variables distintes. És a dir, cada variable pertany a la funció dins la qual està definida. Diem que aquestes variables són variables locals.

La localitat de les variables és molt útil perquè, quan s’escriu una funció, no es vol haver de consultar els noms de variables que puguin haver-hi en altres funcions (que potser ni tan sols ha escrit el mateix programador!).

Els paràmetres formals també són locals: Els paràmetres a i b de maxim2() no tenen res a veure amb els paràmetres a i b de maxim3(). De fet, a la primera invocació de maxim2() a maxim3(), el valor de b de maxim3() es copia al paràmetre a de maxim2(), i el valor de c de maxim3() es copia al paràmetre b de maxim2(). I, a la segona invocació de maxim2() a maxim3(), el valor d’a de maxim3() es copia al paràmetre a de maxim2() (és una pura coïncidència que es diguin iguals) i el valor d’m de maxim3() es copia al paràmetre b de maxim2().

Igualment, el fet que les tres variables del programa principal es diguin a, b i c és només una coïncidència amb que els tres paràmetres de maxim3() també es diguin a, b i c. Ara bé, aquestes tres variables, com que no pertanyen a cap funció, s’anomenen variables globals i en parlarem d’elles més endavant.

De fet, no hi ha una sola variable m per a la funció maxim2(), sinó que n’hi haurà una diferent cada vegada que s’invoqui la funció. El sistema d’execució s’encarrega de mantenir totes aquestes variables mentre calen, i de reciclar-ne la memòria quan esdevenen innecessàries.

Si us costa una mica entendre aquesta secció, contineu i ja hi tornareu més endavant. Al cap i a la fi, el que cal saber és que tot està pensat perquè els noms de les variables i els paràmetres de les funcions no interfereixin entre si.

Errors freqüents

En aquesta secció comentarem dos errors freqüents que se solen cometre en començar a utilitzar funcions.

Funcions sense anotacions de tipus

Una darrera observació: En Python no és obligatori anotar els tipus de les funcions i dels seus paràmetres. Hom podria, per exemple, definir la funció maxim2 així:

def maxim2(a, b):
    """Calcula el màxim de dos enters."""

    if a > b:
        return a
    else:
        return b

Malgrat que aquesta pràctica és legal, no anotar els tipus implica haver de documentar més extansament el codi i impossibilita fer comprovacions estàtiques de tipus amb eines com mypy o Pylance. Per això, en aquest curs anotarem els tipus de totes les funcions.




Lliçons.jutge.org
Jordi Petit
Universitat Politècnica de Catalunya, 2022

Prohibit copiar. Tots els drets reservats.
No copy allowed. All rights reserved.